El 15 de Febrer d'aquest any es van complir 18 anys d'ença la primera emissió de Bola de Drac a TVC. El 27 de Setembre de 2001 la serie s'acomiadava d'aquesta manera (en aquell precis moment, s'acabava la infancia per molts del seus seguidors):
Aquesta sèrie, com a la majoria de catalans de la meva generació va marcar la meva infància. No em puc imaginar una infància sense en Goku... Em sap greu pels nanos que no han pogut gaudir d'aquell moment... Recordeu la dècada dels noranta, els albums de cromos, les fotocopies pirates, els dibuixos calcats de la mateixa pantalla de televisio, els episodis gravats en cintes, els còmics de la serie blanca i vermella del club super 3... va ser un moment màgic...
I el més sorprenent de tot es que la sèrie encara té vigència avui en dia, fa relativament poc que Planeta d'agostini es decidia a editar els 34 Kanzenban, ara per ara Selecta Vision la esta editant en DVD, i en qualsevol tenda especialitzada pots trobar figures... Fins i tot es ara quan s'editen més videojocs de DB.
M'agradaria que TVC es plantejes la possiblitat de reemetra-la, es un crim privar als nanos de veure aquesta serie i obligar-lo's a seguir-la pel canal cuatro (Doblada pessimament al castella)... Potser en la versió catalana la traducció del capitols no era gaire correcte però els actors de doblatge van saber estar a l'alçada de la sèrie, sobre tot en Marc Zanni...
Escric aquest post en vista de les series d'animació actuals que en la majoria dels casos fan fàstic... i si, m'adreço a Naruto, Bleach, Death note i un llarg etc... Fins i tot hi ha persones que han gosat fer comparacions...
El mite de Bola de Drac:
Des de la seva primera emissió el 15 de febrer del 1990 a Televisió de Catalunya, dins de l'espai Club Super 3, Bola de Drac va tenir un gran èxit d'audiència no només entre els nens, sinó també entre els adolescents. Televisió de Catalunya en va emetre només els 26 primers capítols, i això va fer que hi hagués peticions perquè se n'emetessin més. El que va fer la televisió va ser reemetre els capítols antics i afegir-hi cada vegada una temporada, de manera que hi va haver repeticions fins l'any 1999. Juntament amb la sèrie, es van emetre la majoria de pel·lícules que se n'havien fet (tret de les ultimes 4 de Bola de Drac Z, que només estan editades en castellà; i les ultimes dues: el TV special de Dragon Ball GT i la pel·lícula Bola de Drac: El camí cap el més fort). El 10 de febrer del 1999, es va començar a emetre la saga Bola de Drac GT al Canal 33, que va acabar a l'abril del 1999, després es va tornar a a emetre GT des de el principi; un cop es va acabar la segona reemissio de GT, al estiu del 1999 va tornar-se a emetre Bola de Drac des de el principi, i les seves reemissions van durar fins al setembre del 2001. S'acabaven així més de 10 anys de reemissions de la sèrie.
Aquest èxit de la sèrie de televisió va motivar els editors a publicar el manga, i a importar tot tipus de marxandatge, des de gomes d'esborrar amb els personatges fins a figuretes. Els espectadors, no obstant, ja havien pogut gaudir d'una altra sèrie d'Akira Toriyama, el Doctor Slump, que va obtenir un èxit relatiu.
Aquests fets han provocat que sovint se la consideri i és la sèrie amb més èxit als Països Catalans, i la que va fer que s'apostés més per l'anime i el manga. La seva última emissió al 2001 ha estat la de més èxit i d'altra banda ha estat una de les sèries de més èxit de tota la graella de Televisió de Catalunya. Actualment es demana enèrgicament la seva reemissió
domingo, 24 de febrero de 2008
sábado, 23 de febrero de 2008
Meidokissa (メイド喫茶):
La gente más enferma, freak, otaku del mundo se reune en Akihabara, (Akiba para los amigos), podriamos decir que es el lugar más freak de Tokio...
Akiba es una gran zona comercial donde podemos encontrar lo último en electronica, videojuegos, animación etc... Incluso puedes comprar SNES de hace 15 años...
En consecuencia se ha convertido en la meca otaku... Esto impulso la creación de cafes adecuados a este tipo de cliente... los llamados Meidokissas, en los cuales las camareras se disfrazán con traje de sirvienta y tratan a sus clientes como si fueran sus amos (Este servicio es mas caro que el de un cafe convencional)... En cierto modo recuerda a una forma de entretenimiento casi olvidada, las casa de te en compañia de las geisha... Es facil establecer este paralelismo, seran pues las geishas del s XXI...?
Como muchos aspectos de Japón, para mi es incomprensible... para entenderlo tienes que meterte en la mente de estos freaks que intentan buscar conexiones entre el mundo real y el del anime. En un entorno com este, tan surrealista es posible que encuentren lo que andan buscando? Estas camareras tratan de imitar el comportamiento de las chicas anime, esa pretendida inocencia, su delicadeza, su forma de hablar con el objetivo de atraer a este tipo de clientes. Incluso se habla de Moe, o atracción obsesiva hacia un protagonista de anime que se traslada al mundo real en estos inusuales cafes.
Aqui os dejo un Dorama que trata sobre estos locales (Maid in Akihabara):
Akiba es una gran zona comercial donde podemos encontrar lo último en electronica, videojuegos, animación etc... Incluso puedes comprar SNES de hace 15 años...
En consecuencia se ha convertido en la meca otaku... Esto impulso la creación de cafes adecuados a este tipo de cliente... los llamados Meidokissas, en los cuales las camareras se disfrazán con traje de sirvienta y tratan a sus clientes como si fueran sus amos (Este servicio es mas caro que el de un cafe convencional)... En cierto modo recuerda a una forma de entretenimiento casi olvidada, las casa de te en compañia de las geisha... Es facil establecer este paralelismo, seran pues las geishas del s XXI...?
Como muchos aspectos de Japón, para mi es incomprensible... para entenderlo tienes que meterte en la mente de estos freaks que intentan buscar conexiones entre el mundo real y el del anime. En un entorno com este, tan surrealista es posible que encuentren lo que andan buscando? Estas camareras tratan de imitar el comportamiento de las chicas anime, esa pretendida inocencia, su delicadeza, su forma de hablar con el objetivo de atraer a este tipo de clientes. Incluso se habla de Moe, o atracción obsesiva hacia un protagonista de anime que se traslada al mundo real en estos inusuales cafes.
Aqui os dejo un Dorama que trata sobre estos locales (Maid in Akihabara):
viernes, 22 de febrero de 2008
Dōjinshi (同人誌):
No me considero un fanático del manga ni mucho menos. Yo, como la mayoría de catalanes de mi generación crecí con series como Ranma, Bola de Drac, Musculman etc.... estas marcaron mi infancia, y son las que llegaron a gustarme. Si bien entiendo un poco sobre el tema es gracias a mi primo que es un acérrimo seguidor de los cómics nipones. El es, lo más próximo a un otaku que yo conozco. (Lejos de aquellos auto proclamados "otaku" que por el mero hecho de conocer un par de mangas (entre ellos generalmente, Bleach y Naruto) y haber asistido al salón del manga portando algún disfraz patético consideran que lo son).
Mi primo dedica gran parte de su tiempo libre a dibujar doujinshi (Los dōjinshi (同人誌, dōjinshi) son cómics japoneses (manga) dibujados por aficionados en lugar de dibujantes profesionales. Se trata normalmente de fanzines de manga. El término viene de dōjin (同人, 'dōjin') o 'grupo literario', que era la forma tradicional de producción, y shi (誌, 'shi'), que significa 'revista' o 'distribución').
La peculiaridad de los suyos en particular es su contenido erótico. Todos son parodias eróticas de mangas más o menos conocidos. A continuación os muestro algunos de sus trabajos, como vereis, de una calidad asombrosa... dignos de la comicket.
Slayers:
Ranma:
Detective Conan:
El colofón final, incluso se ha atrevido con DBZ: Imaginaros que pueden llegarle hacer a Bulma estos monstruos "aparentemente" asexuados... Apuesto a que ni el mismísimo Toriyama hubiese imaginado que el viaje hacia Namek pudiese terminar de esta forma para Bulma...
Y no os lo perdaís, ahora esta trabajando en un fanzine de Keroro...
Mi primo dedica gran parte de su tiempo libre a dibujar doujinshi (Los dōjinshi (同人誌, dōjinshi) son cómics japoneses (manga) dibujados por aficionados en lugar de dibujantes profesionales. Se trata normalmente de fanzines de manga. El término viene de dōjin (同人, 'dōjin') o 'grupo literario', que era la forma tradicional de producción, y shi (誌, 'shi'), que significa 'revista' o 'distribución').
La peculiaridad de los suyos en particular es su contenido erótico. Todos son parodias eróticas de mangas más o menos conocidos. A continuación os muestro algunos de sus trabajos, como vereis, de una calidad asombrosa... dignos de la comicket.
Slayers:
Ranma:
Detective Conan:
El colofón final, incluso se ha atrevido con DBZ: Imaginaros que pueden llegarle hacer a Bulma estos monstruos "aparentemente" asexuados... Apuesto a que ni el mismísimo Toriyama hubiese imaginado que el viaje hacia Namek pudiese terminar de esta forma para Bulma...
Y no os lo perdaís, ahora esta trabajando en un fanzine de Keroro...
jueves, 21 de febrero de 2008
viernes, 8 de febrero de 2008
La publicidad japonesa コマーシャル(1a parte):
Hace poco os hablaba de la peculiar publicidad japonesa. Pues bien, voy a escribir una serie de post para profundizar sobre el tema.
Os subo unos cuantos videos más para que juzgueis vosotros mismos su eficacia:
Estos anuncios son... son la leche!
Gyunyu ga suki suki...
Efectos secundarios del consumo de leche...
Aka B !!!
Os subo unos cuantos videos más para que juzgueis vosotros mismos su eficacia:
Estos anuncios son... son la leche!
Gyunyu ga suki suki...
Efectos secundarios del consumo de leche...
Aka B !!!
El mercado musical japonés (音楽):
Voy a dedicar una serie de articulos a lo poco que sé del mundo musical japonés.
Grupos de adolescentes (El fenomeno de los cazadores de tendencia):
Onyanko Club: Aquí os dejo un video de las primitivas coriografias de este grupo. La canción Sailor fuku wo nugasanai de (No te quites el traje de marinerita):
Morning Musume: El equivalente actual del Onyanko Club. Creo que en general, son grupos que venden más por su imagen que no por su música.
Grupos J-Pop:
Orange Rage: Cuando fui a Japón en todos lados escuchaba a este grupo, sobre todo una canción que se llamaba Ikenai Taiyou:
Top 10 japonés:
Grupos de adolescentes (El fenomeno de los cazadores de tendencia):
Onyanko Club: Aquí os dejo un video de las primitivas coriografias de este grupo. La canción Sailor fuku wo nugasanai de (No te quites el traje de marinerita):
Morning Musume: El equivalente actual del Onyanko Club. Creo que en general, son grupos que venden más por su imagen que no por su música.
Grupos J-Pop:
Orange Rage: Cuando fui a Japón en todos lados escuchaba a este grupo, sobre todo una canción que se llamaba Ikenai Taiyou:
Top 10 japonés:
jueves, 7 de febrero de 2008
La peculiar television japonesa (3a parte): Programas y concursos japoneses
Es bien sabido (sobre todo para aquellos que hayan visto algun episodio de humor amarillo) que los concursos japoneses son únicos en el mundo. Si mirais algun zapping en España seguro que os encontrareis con algun fragmento de estos. Su exito reside en su trepidante y disparatado ritmo que muchas veces los lleva hasta extremos absurdos pero al mismo tiempo desternillantes.
Aquí os dejo unos ejemplos:
El tetris humano:
Putadas a la japonesa:
Concurso de ver bragas? Estos japoneses.... son unos genios incomprendidos!
Aquí os dejo unos ejemplos:
El tetris humano:
Putadas a la japonesa:
Concurso de ver bragas? Estos japoneses.... son unos genios incomprendidos!
miércoles, 6 de febrero de 2008
Terremotos en Japón (地震): Cuestión de rutina
Japón, la segunda economia mundial se situa en uno de los puntos planetarios más sucebtibles a catastrofes naturales, el cinturon de fugo del Pacifico (Una de la zonas más activas a nivel geologico). Se registran más de 1000 movimientos sismicos anuales!
Cabe destacar pero que el país del sol naciente cuenta con multitud de recursos para paliar sus efectos empezando por una población preparada:
Simulacro en escuelas japonesas:
Simulador de terremotos:
Tambien cuenta con infraestructuras preparadas:
Medidas que en muchos casos son insuficientes ya que los terremotos, como sus efectos, son impredecibles:
Grabaciones registradas durante el terremoto de Kobe (1995) (magnitud de 7.2 en la escala de Ricther):
Consecuencias del mismo. Este terremoto, junto con el Gran Terremoto de Kanto(1923), paso a la historia por ser uno de los más destructivos que ha sacudido Japón hasta la fecha:
Consecuencias impredecibles:
Cabe destacar pero que el país del sol naciente cuenta con multitud de recursos para paliar sus efectos empezando por una población preparada:
Simulacro en escuelas japonesas:
Simulador de terremotos:
Tambien cuenta con infraestructuras preparadas:
Medidas que en muchos casos son insuficientes ya que los terremotos, como sus efectos, son impredecibles:
Grabaciones registradas durante el terremoto de Kobe (1995) (magnitud de 7.2 en la escala de Ricther):
Consecuencias del mismo. Este terremoto, junto con el Gran Terremoto de Kanto(1923), paso a la historia por ser uno de los más destructivos que ha sacudido Japón hasta la fecha:
Consecuencias impredecibles:
lunes, 4 de febrero de 2008
La peculiar television japonesa (2on part): La publicidad japonesa
Posiblemente la television japonesa sea una de las más originales del mundo. Alejandose de la telebasura y los reality shows que han estado invadiendo la televisión occidental durante los ultimos años, oriente apuesta más por contenidos imaginativos y no tan reiterativos como los que vemos aquí (Con programas como Takeshi no shiro, doramas, etc). En Japón pero, hasta la publicidad comercial resulta sorprendentemente entretenida. Los encargados de Marketing japoneses son geniales. Producen anuncios de una duración muy limitada, pero utilizando hilos musicales o coletillas pegadizas consiguen que te quedes con el anuncio y con el producto.
Aquí os dejo algunos ejemplos:
2 buenas razones para comprar chocolate: En Japón, el uso de "mujeres-objeto" en los comerciales no esta ni mucho menos censurado. Y es que ya se sabe que el sexo vende... (Si emitiesen este anuncio en España todas las organizaciones feministas se le tirarian encima):
Aquí os dejo algunos ejemplos:
2 buenas razones para comprar chocolate: En Japón, el uso de "mujeres-objeto" en los comerciales no esta ni mucho menos censurado. Y es que ya se sabe que el sexo vende... (Si emitiesen este anuncio en España todas las organizaciones feministas se le tirarian encima):
viernes, 1 de febrero de 2008
Memorias de mi viaje a Japón (旅行記) / 4a parte:
Capitol 4: Sayonara al Japó, tornant a la nostra realitat
Dilluns 30 de Juliol: 7:30 Autobus limusina.
M’acomiado del Japó de la mateixa manera que el percebia per primer cop, a través de la finestra d’un bus limusina. Fa 10 minuts que m’he acomiadat de na Yumiko després de fer patent reiteradament el meu agraïment per haver-me acollit. Deixo enrere els barris de cases baixes d’Ogikubo per endinsar-me per darrer cop al centre de Tòquio, a les entranyes dels gratacels de Shinjuku. Una perspectiva imponent s’obre davant meu quan travessem el centre a través d’unes autopistes flotants de caire futurístics, qui ho hauria dit que en qüestions de dècades Japó es transformaria d’aquesta manera...
A mesura que deixem enrere la ciutat altres panorames em sorprenent, temples shinto encapçalats per milers d’edificis que sembla que el cobreixen, edificis de formes impossibles per economitzar l’espai, zones verdes entaforades a enclaus impossibles, son tants els aspectes que encara desconec d’aquesta ciutat.... i del Japó en general. Quan creia que la meva investigació tocava el seu fi m’adono que no ha fet més que començar, una investigació que requerirà anys de la meva vida però que tot i així estic disposat a cedir gustosament si algun cop a la meva vida arribo a comprendre aquest país completament. Amb tot el treball que he fet fins ara només he captat l’aspecte més superficial de tot allò referent el Japó.
Sóc conscient que acabem de sortir de l’àrea metropolitana de Tòquio en el moment que comencen a succeir-se els grans polígons industrials característic de la perifèria de Chiba, em pregunto si alguna vegada hi podré tornar... em prometo a mi mateix que totes les decisions que prengui en aquesta vida estaran encaminades a poder tornar-hi algun dia esperó que no molt llunya... Una petita part del meu ésser es queda a Tòquio per sempre més...
Aeroport de Narita 10:30 (moment previ a l’embarc):
Després d’uns tràmits sorprenentment senzills i ràpids (de fet, es el país que menys problemes m’ha plantejat en aquest aspecte) he creuat les duanes i sóc davant de la porta d’embarc 47, d’aquí poc més de 20 minuts deixaré definitivament aquest país. M’he permès gaudir per darrer cop de la cortesia i amabilitat dels comerciants japonesos en gastar els últims yens dels que disposava. Aquest tracte es el que més trobaré a faltar quan sigui a Barcelona....
M’envaeix un sentiment ambivalent d’alegria i tristor, per una banda estic content d’haver tingut l’oportunitat de visitar el Japó per primer cop i també tinc ganes de tornar a casa per què la diferència abismal entre ambdós països fa potser, que m’enyori de casa. Per altre banda planyo el fet de marxar tan aviat, penso en tot el que falta per veure i descobrir, marxo coneixent només una de les múltiples cares d’aquest país... d’ara en endavant miraré d’aprofitar aquest sentiment com a incentiu per a continuar aprenent japonès i tot allò relacionat amb el Japó. Recordo que molts dels meus coneguts m’advertien que la meva imatge del Japó podria estar distorsionada per d’idealització i que possiblement la realitat em decebria, ara puc dir que la realitat d’aquest país era ni més ni menys com me l’esperava, fins i tot puc dir que superior a les meves expectatives, no he trobat cap aspecte decebedor.
Miro per els finestrells, me’n vaig en un dia tan fosc i trist com el primer en que vaig arribar. Es l’hora de dir adéu, es hora de dir sayoonara al Japó, confio que no sigui un adéu definitiu, només un “a reveure”, mata aimashou....
Aeroport Charles de Gualle 5:30 h:
Després de 11 incomodes hores de vol degut a una distracció alhora de sol•licitar un bon seient durant el check in (i a les turbulències originades durant l’enlairament degut al tifó que envoltava la regió de Kanto) arribo a l’aeroport internacional de Paris. Després d’una bona estona de tràmits gaire bé tots sense senti,t descobreixo que el vol amb destinació a Barcelona vindrà amb dues hores de retard, l’eficàcia i l’eficiència a la que m’havia acostumat el llarg d’aquestes dues setmanes s’han acabat, torno a la meva realitat, torno a Espanya a les portes d’Agost, on em trobaré un aeroport ple i les ciutats buides, un gran contrast respecte el Japó d’on vinc que no contempla la possibilitat d’aturar-se ni durant un cap de setmana. A prop d’on m’assec una nena petita d’uns cinc anys plora desconsolada i sorollosament mentre els pares l’ignoren, recordo l’estampa de servei metropolita toquiota ple de criatures d’uns 6 anys viatjant soles i sense fer cap mena d’escàndol ni soroll... Torno a la meva realitat....
Dilluns 30 de Juliol: 7:30 Autobus limusina.
M’acomiado del Japó de la mateixa manera que el percebia per primer cop, a través de la finestra d’un bus limusina. Fa 10 minuts que m’he acomiadat de na Yumiko després de fer patent reiteradament el meu agraïment per haver-me acollit. Deixo enrere els barris de cases baixes d’Ogikubo per endinsar-me per darrer cop al centre de Tòquio, a les entranyes dels gratacels de Shinjuku. Una perspectiva imponent s’obre davant meu quan travessem el centre a través d’unes autopistes flotants de caire futurístics, qui ho hauria dit que en qüestions de dècades Japó es transformaria d’aquesta manera...
A mesura que deixem enrere la ciutat altres panorames em sorprenent, temples shinto encapçalats per milers d’edificis que sembla que el cobreixen, edificis de formes impossibles per economitzar l’espai, zones verdes entaforades a enclaus impossibles, son tants els aspectes que encara desconec d’aquesta ciutat.... i del Japó en general. Quan creia que la meva investigació tocava el seu fi m’adono que no ha fet més que començar, una investigació que requerirà anys de la meva vida però que tot i així estic disposat a cedir gustosament si algun cop a la meva vida arribo a comprendre aquest país completament. Amb tot el treball que he fet fins ara només he captat l’aspecte més superficial de tot allò referent el Japó.
Sóc conscient que acabem de sortir de l’àrea metropolitana de Tòquio en el moment que comencen a succeir-se els grans polígons industrials característic de la perifèria de Chiba, em pregunto si alguna vegada hi podré tornar... em prometo a mi mateix que totes les decisions que prengui en aquesta vida estaran encaminades a poder tornar-hi algun dia esperó que no molt llunya... Una petita part del meu ésser es queda a Tòquio per sempre més...
Aeroport de Narita 10:30 (moment previ a l’embarc):
Després d’uns tràmits sorprenentment senzills i ràpids (de fet, es el país que menys problemes m’ha plantejat en aquest aspecte) he creuat les duanes i sóc davant de la porta d’embarc 47, d’aquí poc més de 20 minuts deixaré definitivament aquest país. M’he permès gaudir per darrer cop de la cortesia i amabilitat dels comerciants japonesos en gastar els últims yens dels que disposava. Aquest tracte es el que més trobaré a faltar quan sigui a Barcelona....
M’envaeix un sentiment ambivalent d’alegria i tristor, per una banda estic content d’haver tingut l’oportunitat de visitar el Japó per primer cop i també tinc ganes de tornar a casa per què la diferència abismal entre ambdós països fa potser, que m’enyori de casa. Per altre banda planyo el fet de marxar tan aviat, penso en tot el que falta per veure i descobrir, marxo coneixent només una de les múltiples cares d’aquest país... d’ara en endavant miraré d’aprofitar aquest sentiment com a incentiu per a continuar aprenent japonès i tot allò relacionat amb el Japó. Recordo que molts dels meus coneguts m’advertien que la meva imatge del Japó podria estar distorsionada per d’idealització i que possiblement la realitat em decebria, ara puc dir que la realitat d’aquest país era ni més ni menys com me l’esperava, fins i tot puc dir que superior a les meves expectatives, no he trobat cap aspecte decebedor.
Miro per els finestrells, me’n vaig en un dia tan fosc i trist com el primer en que vaig arribar. Es l’hora de dir adéu, es hora de dir sayoonara al Japó, confio que no sigui un adéu definitiu, només un “a reveure”, mata aimashou....
Aeroport Charles de Gualle 5:30 h:
Després de 11 incomodes hores de vol degut a una distracció alhora de sol•licitar un bon seient durant el check in (i a les turbulències originades durant l’enlairament degut al tifó que envoltava la regió de Kanto) arribo a l’aeroport internacional de Paris. Després d’una bona estona de tràmits gaire bé tots sense senti,t descobreixo que el vol amb destinació a Barcelona vindrà amb dues hores de retard, l’eficàcia i l’eficiència a la que m’havia acostumat el llarg d’aquestes dues setmanes s’han acabat, torno a la meva realitat, torno a Espanya a les portes d’Agost, on em trobaré un aeroport ple i les ciutats buides, un gran contrast respecte el Japó d’on vinc que no contempla la possibilitat d’aturar-se ni durant un cap de setmana. A prop d’on m’assec una nena petita d’uns cinc anys plora desconsolada i sorollosament mentre els pares l’ignoren, recordo l’estampa de servei metropolita toquiota ple de criatures d’uns 6 anys viatjant soles i sense fer cap mena d’escàndol ni soroll... Torno a la meva realitat....
Memorias de mi viaje a Japón (旅行記) / 3a parte:
Capitol 3: El transport públic japonès: El reflexe d’una societat
Dijous 27 de Juliol del 2007 / Casa de la família Ichimura
Dins del marc de la rutina d’una família corrent japonesa començo a copsar l’essència del miracle japonès. Continuo sense entendre moltes de les coses que veig dia a dia. Com per exemple el fet que periòdicament la mare del senyor Ichimura faci una pregaria a un altar situat a un racó del sostre del menjador. Regularment fa el mateix ritus, dues palmades i una reverencia oferint-li posteriorment una copa de sake, el seu fill també ho fa així, sovint l’estampa esdevé surrealista ja que mentre ho fan alguna de les filles mira el televisor com si res en el sofà de costat. He descobert també perquè l’Ayaka, la filla gran de la Yumiko no em parla, es veu que sent una mena de aversió cap els nois encara que no sé ben bé per què. Normalment parlo amb la mare de la Yumiko, ja que ella esta sempre treballant, així com el seu marit i les filles, o bé llegeixen manga, o bé miren la televisió. Sovint tot parlant amb Yumiko m’explica elements quotidians de la vida dels japonesos. Ahir va confirmar una altra de les meves sospites, l’alt cost de vida al Japó. Si bé, allí, coses que resulten molt cares aquí com càmeres o ordinadors són relativament barates, el preu dels productes bàsics d’alimentació o les factures de gas, electricitat i aigua són excessivament alts, per no citar el preu de la vivenda així com dels serveis de transport , sanitat, “aparcament” pàrking, etc..., la síndrome del sacrifici del consumidor. En contraposició, els salaris són el més alts, el sou mig es de 2000 € mentre que a Espanya és de mil.
Els darrers dies he visitat Asakusa (el barri vell de Tòquio, un dels pocs supervivents dels bombardejos de la IIGM), la ciutat electrònica d’Akihabara (On es troben els comerços relacionats amb l’electrònica més grans del món) i Shinjuku, el districte financer de Tòquio (Estació de la qual és repleta de home-less, molts d’ells afectats per la crisi econòmica dels noranta, el Japó d’ençà la postguerra no havia conegut el segon món fins l’esclat de la bombolla financera). En tots els casos, experiències fascinants. Però aqui, al Japó, res et deixa indiferent. Fins i tot el mer fet d’anar al centre a fer la compra, entrar a la secció de peixateria i sentir cridar els venedors, possiblement anunciant ofertes i preus, trobar-te a l’ascensor una noia vestida amb kimono d’estiu...També el simple fet de passejar pel carrer i trobar-te cotxes patrulla anunciant advents, una noia amb indumentària estrafolària (crec que anava disfressada de serventa europea del s XIX) repartint pamflets publicitaris, personal de campanya electoral vestits de forma estranya i amb grans pancartes llampants anunciant als candidats, (en totes les botigues també hi pengen banderoles cridaneres annunciant productes, etc...), els taxis i les bústies vermelles, símbols de prohibit fumar en les aceres, cabines de prestems bancaris, pàrking per a bicicletes etc... Altres aspectes em criden l’atenció com ara el fet que al carrer no s’hi trobin papereres i tot i així estigui tan immaculat (Mai he vist uns carrers tan nets com els de Tòquio) ni bancs per asseure’s.
Una anècdota que demostra la poca habilitat dels japonesos amb les llengües estrangeres fou que un policia em demana el passaport en japonès. El no saber japonès en aquest país et pot ocasionar molts problemes no tan sols en les botigues sinó també per agafar el transport públic ja que la majoria de mapes són en japonès. Ara bé, una de les experiències que més m’agrada’t ha estat utilitzar el transport públic japonès. Allí és realment on és pot obtenir una visió general de la manera de viure de tota una societat. La vida més que accelerada dels japonesos es denota només entrar a l’estació, on en les escales mecàniques es formen dues cues, una per la gent atrafegada i una altre per a la gent que roman quieta esperant que la pròpia escala els pugi. Trens plens d’ejectius mudats, dones que acaben de fer la compra, nois amb uniforme escolar (tret que havia citat anteriorment, uniformes escolars obligatoris la uniformatització de les escoles primàries i secundaries per a la eliminació del individualisme), joves, grans... Trajectes increïblement silenciosos en trens que van de gom a gom, gairebé tothom, independentment de l’edat s’entretén amb el telèfon mòbil. Al Japó, parlar pel mòbil en el metro es considera groller però tot i així tothom l’enfunda. Sovint tot encuriosit he mirat el que feien, molt d’ells miraven la tele a través del mòbil (ens porten anys llum de tecnologia), o envien missatges. Sinó fan això dormen, molts d’ells esgotats després de llarguíssimes i dures jornades laborals, a més cal afegir que molts d’ells no viuen el centre, sinó en ciutats perifèriques fent que els trajectes a la llarga esdevinguin feixucs. En els trens japonesos estan embolcallats de pamflets publicitaris que no deixen cap mena de dubte en l’afirmació del Japó com a societat de consum. Els sostres dels vagons estan plens d’una mena de nanses que serveixen per mantenir l’equilibri en el cas d’anar dret, el seu gran nombre em fa pensar en la quantitat de persones que pot acollir. La Yumiko m’aconsellà no pujar als trens en hores punta, començo entendre el perquè. Un trajecte en hora punta pot arribar a ser infernal. Un altra dels trets característic del servei metropolità japonès es que és el més puntual del món, a l’any registren una taxa de retard de segons... Recordo què ahir em vaig perdre de camí a Akihabara, i una dona em va ajudar de bon grat, amb una classe d’amabilitat que trobo a faltar en el meu propi país.
Dijous 27 de Juliol del 2007 / Casa de la família Ichimura
Dins del marc de la rutina d’una família corrent japonesa començo a copsar l’essència del miracle japonès. Continuo sense entendre moltes de les coses que veig dia a dia. Com per exemple el fet que periòdicament la mare del senyor Ichimura faci una pregaria a un altar situat a un racó del sostre del menjador. Regularment fa el mateix ritus, dues palmades i una reverencia oferint-li posteriorment una copa de sake, el seu fill també ho fa així, sovint l’estampa esdevé surrealista ja que mentre ho fan alguna de les filles mira el televisor com si res en el sofà de costat. He descobert també perquè l’Ayaka, la filla gran de la Yumiko no em parla, es veu que sent una mena de aversió cap els nois encara que no sé ben bé per què. Normalment parlo amb la mare de la Yumiko, ja que ella esta sempre treballant, així com el seu marit i les filles, o bé llegeixen manga, o bé miren la televisió. Sovint tot parlant amb Yumiko m’explica elements quotidians de la vida dels japonesos. Ahir va confirmar una altra de les meves sospites, l’alt cost de vida al Japó. Si bé, allí, coses que resulten molt cares aquí com càmeres o ordinadors són relativament barates, el preu dels productes bàsics d’alimentació o les factures de gas, electricitat i aigua són excessivament alts, per no citar el preu de la vivenda així com dels serveis de transport , sanitat, “aparcament” pàrking, etc..., la síndrome del sacrifici del consumidor. En contraposició, els salaris són el més alts, el sou mig es de 2000 € mentre que a Espanya és de mil.
Els darrers dies he visitat Asakusa (el barri vell de Tòquio, un dels pocs supervivents dels bombardejos de la IIGM), la ciutat electrònica d’Akihabara (On es troben els comerços relacionats amb l’electrònica més grans del món) i Shinjuku, el districte financer de Tòquio (Estació de la qual és repleta de home-less, molts d’ells afectats per la crisi econòmica dels noranta, el Japó d’ençà la postguerra no havia conegut el segon món fins l’esclat de la bombolla financera). En tots els casos, experiències fascinants. Però aqui, al Japó, res et deixa indiferent. Fins i tot el mer fet d’anar al centre a fer la compra, entrar a la secció de peixateria i sentir cridar els venedors, possiblement anunciant ofertes i preus, trobar-te a l’ascensor una noia vestida amb kimono d’estiu...També el simple fet de passejar pel carrer i trobar-te cotxes patrulla anunciant advents, una noia amb indumentària estrafolària (crec que anava disfressada de serventa europea del s XIX) repartint pamflets publicitaris, personal de campanya electoral vestits de forma estranya i amb grans pancartes llampants anunciant als candidats, (en totes les botigues també hi pengen banderoles cridaneres annunciant productes, etc...), els taxis i les bústies vermelles, símbols de prohibit fumar en les aceres, cabines de prestems bancaris, pàrking per a bicicletes etc... Altres aspectes em criden l’atenció com ara el fet que al carrer no s’hi trobin papereres i tot i així estigui tan immaculat (Mai he vist uns carrers tan nets com els de Tòquio) ni bancs per asseure’s.
Una anècdota que demostra la poca habilitat dels japonesos amb les llengües estrangeres fou que un policia em demana el passaport en japonès. El no saber japonès en aquest país et pot ocasionar molts problemes no tan sols en les botigues sinó també per agafar el transport públic ja que la majoria de mapes són en japonès. Ara bé, una de les experiències que més m’agrada’t ha estat utilitzar el transport públic japonès. Allí és realment on és pot obtenir una visió general de la manera de viure de tota una societat. La vida més que accelerada dels japonesos es denota només entrar a l’estació, on en les escales mecàniques es formen dues cues, una per la gent atrafegada i una altre per a la gent que roman quieta esperant que la pròpia escala els pugi. Trens plens d’ejectius mudats, dones que acaben de fer la compra, nois amb uniforme escolar (tret que havia citat anteriorment, uniformes escolars obligatoris la uniformatització de les escoles primàries i secundaries per a la eliminació del individualisme), joves, grans... Trajectes increïblement silenciosos en trens que van de gom a gom, gairebé tothom, independentment de l’edat s’entretén amb el telèfon mòbil. Al Japó, parlar pel mòbil en el metro es considera groller però tot i així tothom l’enfunda. Sovint tot encuriosit he mirat el que feien, molt d’ells miraven la tele a través del mòbil (ens porten anys llum de tecnologia), o envien missatges. Sinó fan això dormen, molts d’ells esgotats després de llarguíssimes i dures jornades laborals, a més cal afegir que molts d’ells no viuen el centre, sinó en ciutats perifèriques fent que els trajectes a la llarga esdevinguin feixucs. En els trens japonesos estan embolcallats de pamflets publicitaris que no deixen cap mena de dubte en l’afirmació del Japó com a societat de consum. Els sostres dels vagons estan plens d’una mena de nanses que serveixen per mantenir l’equilibri en el cas d’anar dret, el seu gran nombre em fa pensar en la quantitat de persones que pot acollir. La Yumiko m’aconsellà no pujar als trens en hores punta, començo entendre el perquè. Un trajecte en hora punta pot arribar a ser infernal. Un altra dels trets característic del servei metropolità japonès es que és el més puntual del món, a l’any registren una taxa de retard de segons... Recordo què ahir em vaig perdre de camí a Akihabara, i una dona em va ajudar de bon grat, amb una classe d’amabilitat que trobo a faltar en el meu propi país.
Memorias de mi viaje a Japón (旅行記) / 2a parte:
Capitol 2: Un diumenge a Tòquio:
Diumenge 22 de Juliol del 2007 / Casa dels sr Ichimura.
Avui farà 4 dies que sóc el Japó. El primer que he de dir es que fa una calor horrible, fins i tot més que Espanya tot i que no ha sortit el sol entre els núvols en cap moment. En aquest període he començat a adaptar-me a l’ambient de la rutina japonesa hi he descobert molts aspectes que desconeixia.
Durant el vespre de la primera jornada vaig acabar de conèixer a la resta de la família Ichimura, el marit de Yumiko i la seva mare. Recentment he descobert que tan la mare de Yumiko com la mare del seu marit són vídues. En el cas de la mare de Yumiko, sé que resideix cada mes durant 15 dies a ca la Yumiko i 15 d’altres a la seva pròpia a casa Hakodate (Població de Hokkaido, la illa principal del nord), tot i tenir més de 60 anys, es desplaça amb aquesta freqüència, un viatge que ha de fer amb avió.... En el cas de la mare del marit (igual que en el cas anterior nom de la qual desconec tot i que els hi he preguntat sovint sempre em diuen que les anomeni obachan, que ve a ser “iaia”), viu dependentment amb el seu fill, signe que la seguretat social a Japó no garanteix del tot subsistència de la gent més gran i motiu pel qual els pares japonesos s’esforcen per a fer arribar el més lluny possible als seus fills ja que en un futur dependran d’ells.
Deixant de banda els temes gastronòmics (que sovint m’han sorprès de grata manera) una altra de les coses que m’han impactat es la programació de la televisió japonesa. La programació infatil esta garantida per els nombrosos anime que fan a tota hora. També hi fan concursos ben estranys, alguns d’ells em recorden el mític, Takeshi no shiro, el castell de Takeshi popularitzat a Espanya un cop doblat per els humoristes de “humor amarillo”. Tot els programes tenen un patrocinador propi, i els anuncis com en totes les societats exposen el mode de família estandarditzat. Una família de 4 membres vivint en cases petites model nuclear del qual es el pare mentre la dona hi juga un paper passiu. La publicitat japonesa es possiblement la més original i efectiva del món, ja que Japó es una societat de consum. També he descobert altres element automàtics deixant de banda les llums, algunes aixetes i un vàter “intel•ligent” tapa automàtica funció de bidet incorporada ajustable segons el sexe, etc...” Com m’imaginava Japó es sinònim de modernitat.
Un dia després de l’arribada vaig gosar a sortir i passeja pel barri de nishiogikubo. Com havia vist en arribar es tracte d’un barri de cases baixes (de 3 plantes com a molt.), em recorda molt el barri de la popular sèrie d’animació “Doraemon” tret que en aquest les cases no són uniformes, cadascuna té un disseny propi. I visitat diversos establiments comercials, no em deixa de sorprendre la cordialitat amb que tracten els seus clients. Només arribar a caixa em deien “omatase...” perdó per fer-vos esperar, tot i que no hi havia agut espera alguna. En tot moment em van tractar amb una educació extrema, fins i tot em feien sentir important.
Avui m’ha passat un cosa curiosa i sense precedents, no m’he adonat que e rem a Diumenge fins que no ho he mirat el calendari. A Espanya un diumenge es presenta en forma de tranquil•litat, festivitat, comerços tancats... el Japó en canvi, el diumenge és un dia més, un dia per a quasi tothom, laborable. La majoria de comerços estan oberts menys un dia a la setmana que varia en funció de la zona (les grans superfícies romanen sempre obertes). A la mateixa casa on m’hostatjo la rutina es com de qualsevol dia anterior el pare marxa a treballar de 8 a 8 amb la seva mare, na Yumiko dorm després d’una nit desperta treballant. Les nenes no anaven a estudi perquè estaven de vacances d’estiu, el mateix dia que vaig arribar era l’últim dia d’escola (Pel que em van explicar, el Japó, el curs comença a la Primavera, les vacançes d’estiu són doncs, més curtes, durant un un més i mig). Aquest és el dia a dia japonès... un país que mai s’atura.
Diumenge 22 de Juliol del 2007 / Casa dels sr Ichimura.
Avui farà 4 dies que sóc el Japó. El primer que he de dir es que fa una calor horrible, fins i tot més que Espanya tot i que no ha sortit el sol entre els núvols en cap moment. En aquest període he començat a adaptar-me a l’ambient de la rutina japonesa hi he descobert molts aspectes que desconeixia.
Durant el vespre de la primera jornada vaig acabar de conèixer a la resta de la família Ichimura, el marit de Yumiko i la seva mare. Recentment he descobert que tan la mare de Yumiko com la mare del seu marit són vídues. En el cas de la mare de Yumiko, sé que resideix cada mes durant 15 dies a ca la Yumiko i 15 d’altres a la seva pròpia a casa Hakodate (Població de Hokkaido, la illa principal del nord), tot i tenir més de 60 anys, es desplaça amb aquesta freqüència, un viatge que ha de fer amb avió.... En el cas de la mare del marit (igual que en el cas anterior nom de la qual desconec tot i que els hi he preguntat sovint sempre em diuen que les anomeni obachan, que ve a ser “iaia”), viu dependentment amb el seu fill, signe que la seguretat social a Japó no garanteix del tot subsistència de la gent més gran i motiu pel qual els pares japonesos s’esforcen per a fer arribar el més lluny possible als seus fills ja que en un futur dependran d’ells.
Deixant de banda els temes gastronòmics (que sovint m’han sorprès de grata manera) una altra de les coses que m’han impactat es la programació de la televisió japonesa. La programació infatil esta garantida per els nombrosos anime que fan a tota hora. També hi fan concursos ben estranys, alguns d’ells em recorden el mític, Takeshi no shiro, el castell de Takeshi popularitzat a Espanya un cop doblat per els humoristes de “humor amarillo”. Tot els programes tenen un patrocinador propi, i els anuncis com en totes les societats exposen el mode de família estandarditzat. Una família de 4 membres vivint en cases petites model nuclear del qual es el pare mentre la dona hi juga un paper passiu. La publicitat japonesa es possiblement la més original i efectiva del món, ja que Japó es una societat de consum. També he descobert altres element automàtics deixant de banda les llums, algunes aixetes i un vàter “intel•ligent” tapa automàtica funció de bidet incorporada ajustable segons el sexe, etc...” Com m’imaginava Japó es sinònim de modernitat.
Un dia després de l’arribada vaig gosar a sortir i passeja pel barri de nishiogikubo. Com havia vist en arribar es tracte d’un barri de cases baixes (de 3 plantes com a molt.), em recorda molt el barri de la popular sèrie d’animació “Doraemon” tret que en aquest les cases no són uniformes, cadascuna té un disseny propi. I visitat diversos establiments comercials, no em deixa de sorprendre la cordialitat amb que tracten els seus clients. Només arribar a caixa em deien “omatase...” perdó per fer-vos esperar, tot i que no hi havia agut espera alguna. En tot moment em van tractar amb una educació extrema, fins i tot em feien sentir important.
Avui m’ha passat un cosa curiosa i sense precedents, no m’he adonat que e rem a Diumenge fins que no ho he mirat el calendari. A Espanya un diumenge es presenta en forma de tranquil•litat, festivitat, comerços tancats... el Japó en canvi, el diumenge és un dia més, un dia per a quasi tothom, laborable. La majoria de comerços estan oberts menys un dia a la setmana que varia en funció de la zona (les grans superfícies romanen sempre obertes). A la mateixa casa on m’hostatjo la rutina es com de qualsevol dia anterior el pare marxa a treballar de 8 a 8 amb la seva mare, na Yumiko dorm després d’una nit desperta treballant. Les nenes no anaven a estudi perquè estaven de vacances d’estiu, el mateix dia que vaig arribar era l’últim dia d’escola (Pel que em van explicar, el Japó, el curs comença a la Primavera, les vacançes d’estiu són doncs, més curtes, durant un un més i mig). Aquest és el dia a dia japonès... un país que mai s’atura.
Memorias de mi viaje a Japón (旅行記) / 1a parte :
Capítol 1: Arribant a Japó, l’aeroport de Narita, a les portes d’un altre món:
Dimecres 18 de Juliol del 2007/ 0:11 h - 9:07 h ?: Dins l’avió
“Mamonaku Narita kuuko ni touchaku itashimasu, zaseki wo moto ni omodoshi kudasai, shitoberuto wo shimete kudasai… ” . Aquest missatge m’allibera de la somnolència acumulada després de 10 h de vol seguides, torno a ser conscient de la meva situació.
Sóc a 10.000 m d’alçada aproximadament, volant a uns 900 km/h, només 30 mín em separant del meu destí final, Tòquio, la capital japonesa. Miro el rellotge, marca les 0:11, feia gairebé 11 hores que havia agafat el segon vol a l’aeroport internacional de parís (Charles de Gaulle) a les 13:00 del migdia. Malgrat tot, la pantalla que tinc davant meu em marca les 9:07 del matí, hora local japonesa, he travessat set franges horàries, fins ara, mai havia estat tan lluny de la meva llar...
Ara mateix m’envaeixen molts sentiments, després de tants anys familiaritzant-me amb la llengua i cultura japonesa arribo per primer cop en la meva existència a aquest país, Japó. Em pregunto si estarà a l’alçada de les meves expectatives, si tota l’ informació que he reunit en les fases prèvies d’aquest treball serà acord amb el que veure. Curiosament, el fet d’estar viatjant sol així com encomanar-me a una persona que gairebé no conec no em causa gens de neguit. Es com si el simple fet de trepitjar la terra amb la que havia estat somiant durant tant de temps m’eximís de tota responsabilitat dels meus actes. Sento com les orelles comences a entaponar-se símptoma que comencem el descens, miro per la finestra però no aconsegueixo veure res tret de núvols baixos, cosa que m’estranya acostumat com estic als inacabables estius anticiclònics d’Espanya. Seguint les instruccions de megafonia em poso el cinturo de seguretat, la dona gran que s’asseu al meu costat (nom del qual no recordo) em repeteix l’ instrucció, pensant-se que no l’hauria entès contradient-se ella mateixa per que ho fa pràcticament amb les mateixes paraules. Missatges megafonics en l’ idioma nipó, hostesses japoneses com no per a un passatge en la seva majoria japonès.
Afortunadament puc presumir de tenir un nivell mínim de japonès per a poder entendre ordres tan bàsiques com aquestes.
Es fa el silenci absolut, aquell incòmode silenci que es dona sempre des que el pilot comença l’aterratge fins que un lleu sotrac producte del primer contacte del peu d’aterratge amb l’asfalt de la pista ens fa adonar-nos que em arribat a destí.
Per primer cop veig el Japó amb els meus propis ulls ja que els núvols que cobrien la totaliat del cel m’havien impedit fer-ho des del cel. L’estampa del aeroport de Narita (Aeroport internacional de Tòquio) sumit en la foscor d’un dia gris és la primera imatge que percebo a través de la finestreta del Airbus. Per darrer cop un missatge de megafonia em retorna a la realitat “watakushi domo minnasama no goryokou ga kaiteki de arimasu, koto wo oinori itashimasu”. És difícil descriure tot el que em passa pel cap en el moment previ al desembarc..., m’acomiadaré de la dona amb qui he compartit un agradable conversa durant aquest llarg trajecte i que m’ha donat certa confiança a l’hora de parlar japonès ja que aquesta serà una eina imprescindible per a sobreviure, Japó no és Europa ni EUA, l’anglès deixarà de ser-me útil en aquesta ocasió, és possible que el necessiti el japonès només per creuar l’aduna. Em disposo a sortir del avió i a comprobar si la imatge que havia concevut fins ara del Japó s’adequa a la realitat.
Dimecres 18 de Juliol del 2007 / 11: 00 h : En un autobus-limusina
Ara mateix sóc dins d’un autobús limusina (no ens deixem enganyar pel nom, es només un micro-bus que realitza trajectes curts de l’aeroport fins a certes àrees del centre de la ciutat) dirigint-me a ca la Yumiko. Per si no ho havia citat abans, na Yumiko és la persona que m’esperava a l’aeroport. Ella m’havia ofert amablement la possibilitat d’allotjar-me a casa seva durant la meva estada de poc més d’una setmana. Havia tingut el plaer i la sort de conèixer-la personalment un any enrere, en un creuer pel mar Egeu, d’ençà llavors ens havíem estat intercanviant correspondència electrònica. Malgrat tot he de dir que en sabia poca cosa d’ella tret que estava casada tenia dues filles i treballava en temes de ventes via internet. Una de les primeres sorpreses que em trobo, es que el Japó, condueixen per l’esquerre com al UK, se’m farà difícil acostumar-me per que es la primera vegada que ho veig.
L’arribada a l’aeroport no em va suposar cap mena de problema pel que fa els tràmit duaners. En sortir del avió, un petit retol a la porta de desembarc anunciava “Okaerinasai / Benvinguts a casa” pels japonesos i “Nihon ni yokoso/pels estrangers”. A pocs metres una colla de passatgers japonesos feien cua i en racó un grup d’estrangers formaven una altre. Em vaig unir a ells, vaig entregar els formularis que ens havien fet emplenar anteriorment i després de mostrar-li el passaport i contestar unes d’altres (preguntes tòpiques com ara si volia atemptar contra l’estat, etc....) que sense saber japonès podrien haver-me posat en compromís, vaig recollir l’equipatge i vaig sortir cap a la termial.
Haviem quedat a la sortida de la terminal 2 però no hi havia ningú esperant-me hi. Com que tenia el seu número de mòbil no m’amoïnava, això si, requeria un mòbil per que no tenia monedes per usar un de cabina. Així doncs vaig posar a proba la providencial amabilitat japonesa amb el primer que se’m creua el davant. De seguida em va deixar fer ús del seu telèfon, Yumiko venia amb retard, en part havia estat culpa meva perquè vaig errar el numero de terminal on m’havia d’esperar. Poc després apareixia tot pantejant i em guiava cap el bus que ja era a punt de sortir.
Ara mateix dormia, si havia entès bé el que m’acabava de dir, es veu que feia 3 nits que no descansava perquè estava molt ocupada, deixava de ser un topic doncs el fet que els japonesos eren treballadors de mena?(Una observació interessant es el fet que una dona casada treballi, si bé ens pot semblar corrent en qualsevol altra lloc heu de saber que es poc usual al Japó, un símptoma més dels canvis socials profunds que esta patint actualment la situació de la dona i del país en general com ja havia comentat anteriorment). La resta de passatgers feien el mateix, tal i com havia llegit, els japonesos sempre aprofiten qualsevol trajecte per curt que sigui per fer una cabussada. He de reconèixer que jo també estic cansat pel llarg viatge i em limito a observar absort el paisatge mentre escric això, un paisatge urbà, ple de polígons industrials que junt amb l’espessa boira d’aquest dia formen un ambient sòrdid. Na Yumiko m’havia comentat que hi havia uns 70 mín (sempre i quan no hi haguessin embussos, tan freqüentes a una ciutat com Tòquio) des de l’aeroport fins la parada de Kichijoji prop de Nishiogikubo, on residia. De fet encara no sóc a Tòquio pròpiament dit, sóc a Chiba, una de les prefectures que envolten Tòquio, on es troba l’aeroport de Narita. Deia que amb l’autobús-limusina, tot i ser més car, era més ràpid i no es requerien transbords per arribar a destí. El moment en que entrem a Tòquio s’evidencià a mesura que els edificis alts i autopistes flotants creixen en nombre fins a trobar-nos envoltats de gratacels en una de les ciutats més cosmopolites i futuristes del món. Veig cartells i neons cridaners escrit en Kanji, la majoria d’ells incomprensibles per mi i per a qualsevol occidental que no hagi estudiant japonès durant més de 4 anys, molts d’ells publicitat marques conegudes arreu del món. Fa una estona m’ha semblat veure una factoria del Carrefour per exemple... No són panorames desconeguts per mi, tinc la sensació d’haver-hi estat algun cop, encara que només fos en somnis . És curiós, el fet de no poder llegir gairebé cap dels senyals de tràfic o els rètols del carrer deixa una sensació estranya en el meu ser, és com retornar a d’infància en el moment en que encara no saps seguir la lectura però essent conscient del que això suposa, et veus indefens envoltat d’elements que s’escapen a la teva comprensió... Sí, en aquell moment, en aquell lloc i amb 17 anys era quasi analfabet.
El conductor anuncia l’arribada, aviat podré experimentar en primera persona el dia a dia d’una família corrent japonesa....
Dimecres 18 de Juliol del 2007 / 19:00: Casa de la família Ichimura
Són les 7 de la tarda, el cel ja es totalment fosc, no degut els núvols que l’han cobert durant tot el dia precisament... Simplement, el Japó, es fa de nit més aviat del que estic acostumat, i més venint d’Espanya i el seu horari d’estiu. El Japó no hi ha canvi horari, sempre es fa fosc aquesta hora... Tot plegat em desconcerta una mica tenint en compte que he sopat fa poc menys d’una hora, tan l’horari d’àpats com el dia en si se’m fan estranys, es possible que es tracti del Jet lug...
Ara mateix escric des de ca la Yumiko, d’on farà unes 7 hores que he arribat. Ara mateix sóc en l’habitació que m’ha cedit amablement, una habitació petita, endreçada on guarda molts dels documents que utilitza diàriament per a treballar. En contra del que cabria esperar, no dormiré en un “futon” sinó en un llit convencional. De fet, la primera impressió que vaig percebre d’aquesta casa s’allunyava força de la que m’esperava moments abans d’entrar-hi aquest matí. La idea que es començava a gesta pocs moments després de deixar de redactar l’apartat anterior, quan l’autobús ens deixava a prop de l’estació de kichijoji. La parada estava situada en un carrer cèntric, els edificis que l’envoltaven però, no eren gaire alts. Després de recollir l’equipatge na Yumiko va cridar un taxi i ens vam endinsar en un laberint de carrerons estrets. Na Yumiko anava guiant el taxista entre aquest sense fi de carrers que ens duia a través de barris de cases baixes unifamiliars fins arribar davant de la mateixa porta de sa casa. Es tractava d’un edifici de dues plantes similar a les cases unifamiliars que havia anat veien tot i que era una mica més gran. El costat de la porta observí un rètol que anunciava en japonès el propietari de la casa (Ichimura). La senyora Yumiko es va afanya a obrir. Com no, la primera imatge que esperava trobar-me apareixia davant dels meus ulls en forma de un petit rebedor ple de sabates de carrer degudament col•locades, i es que en les cases japoneses no s’utilitza mai el calçat de carrer per caminar-hi, o bé s’usa altra calçat o bé es camina descalç (mesura per evitar la degradació del terra), sobre d’una superfície de parquet. Una de les primeres coses que em sorprengué fou el fet de que s’engegués automàticament el llum del rebedor moments després d’entrar-hi (començava a comprendre llavors que em trobava en un dels països capdavanters en la domàtica i les tecnologia en general). En aquell mateix moment va aparèixer una dona gran d’aspecte saludable de la que posteriorment m’assabentaria que era la mare de la Yumiko. Llavorns, només arribar m’oferiren un apat, la cosa més normal per a mi si no fos perque eren les 11:30 del matí, i si tot plegat li sumem el “desfase” horari que portava a sobre... Un dels molts xocs culturals que m’assaltarien es mostrava davant meu en el primer àpat, un plat petit de fideus allargaçats junt amb un vol d’una salsa que desconeixia amb l’única guarnició de dos glaçons que garantien la frescor d’un dels plats més elaborats en els llargs mesos d’estiu japonesos. Com era d’ esperar els estris que em proporcionaren per menjar eren ni més ni menys que hashi o palets. Fins ara mai m’havia plantejat aprendre a fer-los anar, és més, pensava que en ser estranger, tindrien la delicadesa de proporcionar-me coberts convencionals però no sé ben bé perquè no va se així. En qüestió de minuts me’n vaig sortir, era qüestió de supervivència. Després em van guiar fins l’estança on he romàs descansant fins ara, en part, per que estava exhaust, i per altre banda per que no gosava sortir-ne’n fins fa ben poc. Farà ben poc he baixat el menjador, allí he conegut a una de les filles de na Yumiko, l’Ayaka que tot just arribava ara del col•legi, una noia de 12 anys. Tot i que la seva avia ha intentat trencar el gel he notat una indiferència extrema, com si jo no existís, serà per que es tímida... Poc després em sopat junt amb la seva germana, aquesta es mostrava si més no més simpatica tot i ser un any més jove que Ayaka. Després de sopar sentint-me fora de lloc he tornat a pujar a l’habitació... na Yumiko també porta reclosa tot el dia en una habitació petita treballant amb un ordinador, ja es fosc i encara no he vist el seu marit. Tot això en ple més de Juliol, quan Espanya ja comença a paralitzar-se en amb previsió envers l’ Agost, pel moment queda demostrat un del fonaments sobre el qual s’assenta l’essència del miracle japonès, un esperit de treball del qual manquem, i jo m’incloc, la majoria del espanyols....
Dimecres 18 de Juliol del 2007/ 0:11 h - 9:07 h ?: Dins l’avió
“Mamonaku Narita kuuko ni touchaku itashimasu, zaseki wo moto ni omodoshi kudasai, shitoberuto wo shimete kudasai… ” . Aquest missatge m’allibera de la somnolència acumulada després de 10 h de vol seguides, torno a ser conscient de la meva situació.
Sóc a 10.000 m d’alçada aproximadament, volant a uns 900 km/h, només 30 mín em separant del meu destí final, Tòquio, la capital japonesa. Miro el rellotge, marca les 0:11, feia gairebé 11 hores que havia agafat el segon vol a l’aeroport internacional de parís (Charles de Gaulle) a les 13:00 del migdia. Malgrat tot, la pantalla que tinc davant meu em marca les 9:07 del matí, hora local japonesa, he travessat set franges horàries, fins ara, mai havia estat tan lluny de la meva llar...
Ara mateix m’envaeixen molts sentiments, després de tants anys familiaritzant-me amb la llengua i cultura japonesa arribo per primer cop en la meva existència a aquest país, Japó. Em pregunto si estarà a l’alçada de les meves expectatives, si tota l’ informació que he reunit en les fases prèvies d’aquest treball serà acord amb el que veure. Curiosament, el fet d’estar viatjant sol així com encomanar-me a una persona que gairebé no conec no em causa gens de neguit. Es com si el simple fet de trepitjar la terra amb la que havia estat somiant durant tant de temps m’eximís de tota responsabilitat dels meus actes. Sento com les orelles comences a entaponar-se símptoma que comencem el descens, miro per la finestra però no aconsegueixo veure res tret de núvols baixos, cosa que m’estranya acostumat com estic als inacabables estius anticiclònics d’Espanya. Seguint les instruccions de megafonia em poso el cinturo de seguretat, la dona gran que s’asseu al meu costat (nom del qual no recordo) em repeteix l’ instrucció, pensant-se que no l’hauria entès contradient-se ella mateixa per que ho fa pràcticament amb les mateixes paraules. Missatges megafonics en l’ idioma nipó, hostesses japoneses com no per a un passatge en la seva majoria japonès.
Afortunadament puc presumir de tenir un nivell mínim de japonès per a poder entendre ordres tan bàsiques com aquestes.
Es fa el silenci absolut, aquell incòmode silenci que es dona sempre des que el pilot comença l’aterratge fins que un lleu sotrac producte del primer contacte del peu d’aterratge amb l’asfalt de la pista ens fa adonar-nos que em arribat a destí.
Per primer cop veig el Japó amb els meus propis ulls ja que els núvols que cobrien la totaliat del cel m’havien impedit fer-ho des del cel. L’estampa del aeroport de Narita (Aeroport internacional de Tòquio) sumit en la foscor d’un dia gris és la primera imatge que percebo a través de la finestreta del Airbus. Per darrer cop un missatge de megafonia em retorna a la realitat “watakushi domo minnasama no goryokou ga kaiteki de arimasu, koto wo oinori itashimasu”. És difícil descriure tot el que em passa pel cap en el moment previ al desembarc..., m’acomiadaré de la dona amb qui he compartit un agradable conversa durant aquest llarg trajecte i que m’ha donat certa confiança a l’hora de parlar japonès ja que aquesta serà una eina imprescindible per a sobreviure, Japó no és Europa ni EUA, l’anglès deixarà de ser-me útil en aquesta ocasió, és possible que el necessiti el japonès només per creuar l’aduna. Em disposo a sortir del avió i a comprobar si la imatge que havia concevut fins ara del Japó s’adequa a la realitat.
Dimecres 18 de Juliol del 2007 / 11: 00 h : En un autobus-limusina
Ara mateix sóc dins d’un autobús limusina (no ens deixem enganyar pel nom, es només un micro-bus que realitza trajectes curts de l’aeroport fins a certes àrees del centre de la ciutat) dirigint-me a ca la Yumiko. Per si no ho havia citat abans, na Yumiko és la persona que m’esperava a l’aeroport. Ella m’havia ofert amablement la possibilitat d’allotjar-me a casa seva durant la meva estada de poc més d’una setmana. Havia tingut el plaer i la sort de conèixer-la personalment un any enrere, en un creuer pel mar Egeu, d’ençà llavors ens havíem estat intercanviant correspondència electrònica. Malgrat tot he de dir que en sabia poca cosa d’ella tret que estava casada tenia dues filles i treballava en temes de ventes via internet. Una de les primeres sorpreses que em trobo, es que el Japó, condueixen per l’esquerre com al UK, se’m farà difícil acostumar-me per que es la primera vegada que ho veig.
L’arribada a l’aeroport no em va suposar cap mena de problema pel que fa els tràmit duaners. En sortir del avió, un petit retol a la porta de desembarc anunciava “Okaerinasai / Benvinguts a casa” pels japonesos i “Nihon ni yokoso/pels estrangers”. A pocs metres una colla de passatgers japonesos feien cua i en racó un grup d’estrangers formaven una altre. Em vaig unir a ells, vaig entregar els formularis que ens havien fet emplenar anteriorment i després de mostrar-li el passaport i contestar unes d’altres (preguntes tòpiques com ara si volia atemptar contra l’estat, etc....) que sense saber japonès podrien haver-me posat en compromís, vaig recollir l’equipatge i vaig sortir cap a la termial.
Haviem quedat a la sortida de la terminal 2 però no hi havia ningú esperant-me hi. Com que tenia el seu número de mòbil no m’amoïnava, això si, requeria un mòbil per que no tenia monedes per usar un de cabina. Així doncs vaig posar a proba la providencial amabilitat japonesa amb el primer que se’m creua el davant. De seguida em va deixar fer ús del seu telèfon, Yumiko venia amb retard, en part havia estat culpa meva perquè vaig errar el numero de terminal on m’havia d’esperar. Poc després apareixia tot pantejant i em guiava cap el bus que ja era a punt de sortir.
Ara mateix dormia, si havia entès bé el que m’acabava de dir, es veu que feia 3 nits que no descansava perquè estava molt ocupada, deixava de ser un topic doncs el fet que els japonesos eren treballadors de mena?(Una observació interessant es el fet que una dona casada treballi, si bé ens pot semblar corrent en qualsevol altra lloc heu de saber que es poc usual al Japó, un símptoma més dels canvis socials profunds que esta patint actualment la situació de la dona i del país en general com ja havia comentat anteriorment). La resta de passatgers feien el mateix, tal i com havia llegit, els japonesos sempre aprofiten qualsevol trajecte per curt que sigui per fer una cabussada. He de reconèixer que jo també estic cansat pel llarg viatge i em limito a observar absort el paisatge mentre escric això, un paisatge urbà, ple de polígons industrials que junt amb l’espessa boira d’aquest dia formen un ambient sòrdid. Na Yumiko m’havia comentat que hi havia uns 70 mín (sempre i quan no hi haguessin embussos, tan freqüentes a una ciutat com Tòquio) des de l’aeroport fins la parada de Kichijoji prop de Nishiogikubo, on residia. De fet encara no sóc a Tòquio pròpiament dit, sóc a Chiba, una de les prefectures que envolten Tòquio, on es troba l’aeroport de Narita. Deia que amb l’autobús-limusina, tot i ser més car, era més ràpid i no es requerien transbords per arribar a destí. El moment en que entrem a Tòquio s’evidencià a mesura que els edificis alts i autopistes flotants creixen en nombre fins a trobar-nos envoltats de gratacels en una de les ciutats més cosmopolites i futuristes del món. Veig cartells i neons cridaners escrit en Kanji, la majoria d’ells incomprensibles per mi i per a qualsevol occidental que no hagi estudiant japonès durant més de 4 anys, molts d’ells publicitat marques conegudes arreu del món. Fa una estona m’ha semblat veure una factoria del Carrefour per exemple... No són panorames desconeguts per mi, tinc la sensació d’haver-hi estat algun cop, encara que només fos en somnis . És curiós, el fet de no poder llegir gairebé cap dels senyals de tràfic o els rètols del carrer deixa una sensació estranya en el meu ser, és com retornar a d’infància en el moment en que encara no saps seguir la lectura però essent conscient del que això suposa, et veus indefens envoltat d’elements que s’escapen a la teva comprensió... Sí, en aquell moment, en aquell lloc i amb 17 anys era quasi analfabet.
El conductor anuncia l’arribada, aviat podré experimentar en primera persona el dia a dia d’una família corrent japonesa....
Dimecres 18 de Juliol del 2007 / 19:00: Casa de la família Ichimura
Són les 7 de la tarda, el cel ja es totalment fosc, no degut els núvols que l’han cobert durant tot el dia precisament... Simplement, el Japó, es fa de nit més aviat del que estic acostumat, i més venint d’Espanya i el seu horari d’estiu. El Japó no hi ha canvi horari, sempre es fa fosc aquesta hora... Tot plegat em desconcerta una mica tenint en compte que he sopat fa poc menys d’una hora, tan l’horari d’àpats com el dia en si se’m fan estranys, es possible que es tracti del Jet lug...
Ara mateix escric des de ca la Yumiko, d’on farà unes 7 hores que he arribat. Ara mateix sóc en l’habitació que m’ha cedit amablement, una habitació petita, endreçada on guarda molts dels documents que utilitza diàriament per a treballar. En contra del que cabria esperar, no dormiré en un “futon” sinó en un llit convencional. De fet, la primera impressió que vaig percebre d’aquesta casa s’allunyava força de la que m’esperava moments abans d’entrar-hi aquest matí. La idea que es començava a gesta pocs moments després de deixar de redactar l’apartat anterior, quan l’autobús ens deixava a prop de l’estació de kichijoji. La parada estava situada en un carrer cèntric, els edificis que l’envoltaven però, no eren gaire alts. Després de recollir l’equipatge na Yumiko va cridar un taxi i ens vam endinsar en un laberint de carrerons estrets. Na Yumiko anava guiant el taxista entre aquest sense fi de carrers que ens duia a través de barris de cases baixes unifamiliars fins arribar davant de la mateixa porta de sa casa. Es tractava d’un edifici de dues plantes similar a les cases unifamiliars que havia anat veien tot i que era una mica més gran. El costat de la porta observí un rètol que anunciava en japonès el propietari de la casa (Ichimura). La senyora Yumiko es va afanya a obrir. Com no, la primera imatge que esperava trobar-me apareixia davant dels meus ulls en forma de un petit rebedor ple de sabates de carrer degudament col•locades, i es que en les cases japoneses no s’utilitza mai el calçat de carrer per caminar-hi, o bé s’usa altra calçat o bé es camina descalç (mesura per evitar la degradació del terra), sobre d’una superfície de parquet. Una de les primeres coses que em sorprengué fou el fet de que s’engegués automàticament el llum del rebedor moments després d’entrar-hi (començava a comprendre llavors que em trobava en un dels països capdavanters en la domàtica i les tecnologia en general). En aquell mateix moment va aparèixer una dona gran d’aspecte saludable de la que posteriorment m’assabentaria que era la mare de la Yumiko. Llavorns, només arribar m’oferiren un apat, la cosa més normal per a mi si no fos perque eren les 11:30 del matí, i si tot plegat li sumem el “desfase” horari que portava a sobre... Un dels molts xocs culturals que m’assaltarien es mostrava davant meu en el primer àpat, un plat petit de fideus allargaçats junt amb un vol d’una salsa que desconeixia amb l’única guarnició de dos glaçons que garantien la frescor d’un dels plats més elaborats en els llargs mesos d’estiu japonesos. Com era d’ esperar els estris que em proporcionaren per menjar eren ni més ni menys que hashi o palets. Fins ara mai m’havia plantejat aprendre a fer-los anar, és més, pensava que en ser estranger, tindrien la delicadesa de proporcionar-me coberts convencionals però no sé ben bé perquè no va se així. En qüestió de minuts me’n vaig sortir, era qüestió de supervivència. Després em van guiar fins l’estança on he romàs descansant fins ara, en part, per que estava exhaust, i per altre banda per que no gosava sortir-ne’n fins fa ben poc. Farà ben poc he baixat el menjador, allí he conegut a una de les filles de na Yumiko, l’Ayaka que tot just arribava ara del col•legi, una noia de 12 anys. Tot i que la seva avia ha intentat trencar el gel he notat una indiferència extrema, com si jo no existís, serà per que es tímida... Poc després em sopat junt amb la seva germana, aquesta es mostrava si més no més simpatica tot i ser un any més jove que Ayaka. Després de sopar sentint-me fora de lloc he tornat a pujar a l’habitació... na Yumiko també porta reclosa tot el dia en una habitació petita treballant amb un ordinador, ja es fosc i encara no he vist el seu marit. Tot això en ple més de Juliol, quan Espanya ja comença a paralitzar-se en amb previsió envers l’ Agost, pel moment queda demostrat un del fonaments sobre el qual s’assenta l’essència del miracle japonès, un esperit de treball del qual manquem, i jo m’incloc, la majoria del espanyols....
La Banda sonora de la saga de Final Fantasy: Un concierto de OST's de videojuegos?
Como es bien sabido, en Japón, el país considerado como la cuna de la mayoria de videoconsolas, los videojugos alcanzán una dimension social única.
E aquí un ejemplo. Se organiza un concierto y se contrata a una orquestra filarmonica para tocar los temas más famosos de la saga de Final Fantasy:
To Zanarkand theme:
Aerith's theme:
E aquí un ejemplo. Se organiza un concierto y se contrata a una orquestra filarmonica para tocar los temas más famosos de la saga de Final Fantasy:
To Zanarkand theme:
Aerith's theme:
Destrozando openings...
Cuando todos los anime llegaban via Fracia y no teniamos traductores de japonés veiamos que muchos de los openings no se correspondian con los de la versión original. En esos opening fraudulentos nos metian imagenes inconexas de los 2 primeros capitulos de las series. Esa era una de las "malas costumbres" de los franceses que tambien modificaban fragmentos de los anime, como las "polémicas censuras" de Dragon Ball.
Aqui os dejo los ejemplos más celebres:
El supuesto "1er opening de Bola de Drac Z":
Ranma (En la versión catalna):
Cinturó negre:
Aqui os dejo los ejemplos más celebres:
El supuesto "1er opening de Bola de Drac Z":
Ranma (En la versión catalna):
Cinturó negre:
Anime clásico (2on Part):
Dedicado a los espectadores del "Canal 33". Este canal tuvo su buena epoca. Ahora pero, solo emite porqueria, detective conan, one pice etc....:
-Dome, el petit geni del beisbol:
-El petit chef (Ajikko):
-Musculman (kinniku-man):
-Lamu (Urusei yastura):
-Dome, el petit geni del beisbol:
-El petit chef (Ajikko):
-Musculman (kinniku-man):
-Lamu (Urusei yastura):
Anime clásico:
Soy un gran admirador de las series de animacion japonesas clasicas, anteriores a los 90. A continuacion os muestro videos de mis series favoritas:
uchu kaizoku captain harlock (1978):
Mirai shounen Konan (1978):
Dr Slump (1981):
"Dashu Kappei" (ダッシュ勝平)/ Chicho Terremoto(1981):
Candy Candy (1975):
Mazinger Z (1972):
Heidi (80's) y Marco (70's):
Saint Seiya (Caballeros del Zodiaco) (1986):
Yawara! (Ginger) (1986):
Dragon Ball (1986):
uchu kaizoku captain harlock (1978):
Mirai shounen Konan (1978):
Dr Slump (1981):
"Dashu Kappei" (ダッシュ勝平)/ Chicho Terremoto(1981):
Candy Candy (1975):
Mazinger Z (1972):
Heidi (80's) y Marco (70's):
Saint Seiya (Caballeros del Zodiaco) (1986):
Yawara! (Ginger) (1986):
Dragon Ball (1986):
Gainax: Utilización de escenarios reales en los endings
¿Os habiais fijado alguna vez en los endings de las series de Gainax? En muchos de ellos recurren a imagenes del mundo real, a mi particularmente me gusta mucho este recurso, le da verosimilitud a estas series.
A continuación os dejo dos ejemplos: Ending Furikuri (Ride on shooting star) y karekano (Sagashimono wa nan desu ka).
A continuación os dejo dos ejemplos: Ending Furikuri (Ride on shooting star) y karekano (Sagashimono wa nan desu ka).
Dorama de anime:
Recordais todos la mitica serie de Guerrero Luna (Sailor Moon), muchos la verias años atras en antena 3, o más recientemente en el K3 (Adjunto el opening):
En Japón se hizo un dorama de este anime y aqui teneis los resultados que son.... bueno.... discutibles:
Adjunto otro video de un concierto que organizaron estas mismas "actrizes":
Tambien se hizo un dorama de "Estas arrestat" Taiho shichau zo. Aquí os dejo uno de sus openings para que os refresque la memoria:
Mejor no lo pongo ya que seria un insulto para los fans de la serie.
En Japón se hizo un dorama de este anime y aqui teneis los resultados que son.... bueno.... discutibles:
Adjunto otro video de un concierto que organizaron estas mismas "actrizes":
Tambien se hizo un dorama de "Estas arrestat" Taiho shichau zo. Aquí os dejo uno de sus openings para que os refresque la memoria:
Mejor no lo pongo ya que seria un insulto para los fans de la serie.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)