Memorias de mi viaje a Japón (旅行記) / 2a parte:

Capitol 2: Un diumenge a Tòquio:

Diumenge 22 de Juliol del 2007 / Casa dels sr Ichimura.

Avui farà 4 dies que sóc el Japó. El primer que he de dir es que fa una calor horrible, fins i tot més que Espanya tot i que no ha sortit el sol entre els núvols en cap moment. En aquest període he començat a adaptar-me a l’ambient de la rutina japonesa hi he descobert molts aspectes que desconeixia.
Durant el vespre de la primera jornada vaig acabar de conèixer a la resta de la família Ichimura, el marit de Yumiko i la seva mare. Recentment he descobert que tan la mare de Yumiko com la mare del seu marit són vídues. En el cas de la mare de Yumiko, sé que resideix cada mes durant 15 dies a ca la Yumiko i 15 d’altres a la seva pròpia a casa Hakodate (Població de Hokkaido, la illa principal del nord), tot i tenir més de 60 anys, es desplaça amb aquesta freqüència, un viatge que ha de fer amb avió.... En el cas de la mare del marit (igual que en el cas anterior nom de la qual desconec tot i que els hi he preguntat sovint sempre em diuen que les anomeni obachan, que ve a ser “iaia”), viu dependentment amb el seu fill, signe que la seguretat social a Japó no garanteix del tot subsistència de la gent més gran i motiu pel qual els pares japonesos s’esforcen per a fer arribar el més lluny possible als seus fills ja que en un futur dependran d’ells.
Deixant de banda els temes gastronòmics (que sovint m’han sorprès de grata manera) una altra de les coses que m’han impactat es la programació de la televisió japonesa. La programació infatil esta garantida per els nombrosos anime que fan a tota hora. També hi fan concursos ben estranys, alguns d’ells em recorden el mític, Takeshi no shiro, el castell de Takeshi popularitzat a Espanya un cop doblat per els humoristes de “humor amarillo”. Tot els programes tenen un patrocinador propi, i els anuncis com en totes les societats exposen el mode de família estandarditzat. Una família de 4 membres vivint en cases petites model nuclear del qual es el pare mentre la dona hi juga un paper passiu. La publicitat japonesa es possiblement la més original i efectiva del món, ja que Japó es una societat de consum. També he descobert altres element automàtics deixant de banda les llums, algunes aixetes i un vàter “intel•ligent” tapa automàtica funció de bidet incorporada ajustable segons el sexe, etc...” Com m’imaginava Japó es sinònim de modernitat.
Un dia després de l’arribada vaig gosar a sortir i passeja pel barri de nishiogikubo. Com havia vist en arribar es tracte d’un barri de cases baixes (de 3 plantes com a molt.), em recorda molt el barri de la popular sèrie d’animació “Doraemon” tret que en aquest les cases no són uniformes, cadascuna té un disseny propi. I visitat diversos establiments comercials, no em deixa de sorprendre la cordialitat amb que tracten els seus clients. Només arribar a caixa em deien “omatase...” perdó per fer-vos esperar, tot i que no hi havia agut espera alguna. En tot moment em van tractar amb una educació extrema, fins i tot em feien sentir important.
Avui m’ha passat un cosa curiosa i sense precedents, no m’he adonat que e rem a Diumenge fins que no ho he mirat el calendari. A Espanya un diumenge es presenta en forma de tranquil•litat, festivitat, comerços tancats... el Japó en canvi, el diumenge és un dia més, un dia per a quasi tothom, laborable. La majoria de comerços estan oberts menys un dia a la setmana que varia en funció de la zona (les grans superfícies romanen sempre obertes). A la mateixa casa on m’hostatjo la rutina es com de qualsevol dia anterior el pare marxa a treballar de 8 a 8 amb la seva mare, na Yumiko dorm després d’una nit desperta treballant. Les nenes no anaven a estudi perquè estaven de vacances d’estiu, el mateix dia que vaig arribar era l’últim dia d’escola (Pel que em van explicar, el Japó, el curs comença a la Primavera, les vacançes d’estiu són doncs, més curtes, durant un un més i mig). Aquest és el dia a dia japonès... un país que mai s’atura.