Memorias de mi viaje a Japón (旅行記) / 4a parte:

Capitol 4: Sayonara al Japó, tornant a la nostra realitat

Dilluns 30 de Juliol: 7:30 Autobus limusina.

M’acomiado del Japó de la mateixa manera que el percebia per primer cop, a través de la finestra d’un bus limusina. Fa 10 minuts que m’he acomiadat de na Yumiko després de fer patent reiteradament el meu agraïment per haver-me acollit. Deixo enrere els barris de cases baixes d’Ogikubo per endinsar-me per darrer cop al centre de Tòquio, a les entranyes dels gratacels de Shinjuku. Una perspectiva imponent s’obre davant meu quan travessem el centre a través d’unes autopistes flotants de caire futurístics, qui ho hauria dit que en qüestions de dècades Japó es transformaria d’aquesta manera...
A mesura que deixem enrere la ciutat altres panorames em sorprenent, temples shinto encapçalats per milers d’edificis que sembla que el cobreixen, edificis de formes impossibles per economitzar l’espai, zones verdes entaforades a enclaus impossibles, son tants els aspectes que encara desconec d’aquesta ciutat.... i del Japó en general. Quan creia que la meva investigació tocava el seu fi m’adono que no ha fet més que començar, una investigació que requerirà anys de la meva vida però que tot i així estic disposat a cedir gustosament si algun cop a la meva vida arribo a comprendre aquest país completament. Amb tot el treball que he fet fins ara només he captat l’aspecte més superficial de tot allò referent el Japó.
Sóc conscient que acabem de sortir de l’àrea metropolitana de Tòquio en el moment que comencen a succeir-se els grans polígons industrials característic de la perifèria de Chiba, em pregunto si alguna vegada hi podré tornar... em prometo a mi mateix que totes les decisions que prengui en aquesta vida estaran encaminades a poder tornar-hi algun dia esperó que no molt llunya... Una petita part del meu ésser es queda a Tòquio per sempre més...

Aeroport de Narita 10:30 (moment previ a l’embarc):

Després d’uns tràmits sorprenentment senzills i ràpids (de fet, es el país que menys problemes m’ha plantejat en aquest aspecte) he creuat les duanes i sóc davant de la porta d’embarc 47, d’aquí poc més de 20 minuts deixaré definitivament aquest país. M’he permès gaudir per darrer cop de la cortesia i amabilitat dels comerciants japonesos en gastar els últims yens dels que disposava. Aquest tracte es el que més trobaré a faltar quan sigui a Barcelona....
M’envaeix un sentiment ambivalent d’alegria i tristor, per una banda estic content d’haver tingut l’oportunitat de visitar el Japó per primer cop i també tinc ganes de tornar a casa per què la diferència abismal entre ambdós països fa potser, que m’enyori de casa. Per altre banda planyo el fet de marxar tan aviat, penso en tot el que falta per veure i descobrir, marxo coneixent només una de les múltiples cares d’aquest país... d’ara en endavant miraré d’aprofitar aquest sentiment com a incentiu per a continuar aprenent japonès i tot allò relacionat amb el Japó. Recordo que molts dels meus coneguts m’advertien que la meva imatge del Japó podria estar distorsionada per d’idealització i que possiblement la realitat em decebria, ara puc dir que la realitat d’aquest país era ni més ni menys com me l’esperava, fins i tot puc dir que superior a les meves expectatives, no he trobat cap aspecte decebedor.
Miro per els finestrells, me’n vaig en un dia tan fosc i trist com el primer en que vaig arribar. Es l’hora de dir adéu, es hora de dir sayoonara al Japó, confio que no sigui un adéu definitiu, només un “a reveure”, mata aimashou....

Aeroport Charles de Gualle 5:30 h:
Després de 11 incomodes hores de vol degut a una distracció alhora de sol•licitar un bon seient durant el check in (i a les turbulències originades durant l’enlairament degut al tifó que envoltava la regió de Kanto) arribo a l’aeroport internacional de Paris. Després d’una bona estona de tràmits gaire bé tots sense senti,t descobreixo que el vol amb destinació a Barcelona vindrà amb dues hores de retard, l’eficàcia i l’eficiència a la que m’havia acostumat el llarg d’aquestes dues setmanes s’han acabat, torno a la meva realitat, torno a Espanya a les portes d’Agost, on em trobaré un aeroport ple i les ciutats buides, un gran contrast respecte el Japó d’on vinc que no contempla la possibilitat d’aturar-se ni durant un cap de setmana. A prop d’on m’assec una nena petita d’uns cinc anys plora desconsolada i sorollosament mentre els pares l’ignoren, recordo l’estampa de servei metropolita toquiota ple de criatures d’uns 6 anys viatjant soles i sense fer cap mena d’escàndol ni soroll... Torno a la meva realitat....