Memorias de mi viaje a Japón (旅行記) / 3a parte:

Capitol 3: El transport públic japonès: El reflexe d’una societat

Dijous 27 de Juliol del 2007 / Casa de la família Ichimura

Dins del marc de la rutina d’una família corrent japonesa començo a copsar l’essència del miracle japonès. Continuo sense entendre moltes de les coses que veig dia a dia. Com per exemple el fet que periòdicament la mare del senyor Ichimura faci una pregaria a un altar situat a un racó del sostre del menjador. Regularment fa el mateix ritus, dues palmades i una reverencia oferint-li posteriorment una copa de sake, el seu fill també ho fa així, sovint l’estampa esdevé surrealista ja que mentre ho fan alguna de les filles mira el televisor com si res en el sofà de costat. He descobert també perquè l’Ayaka, la filla gran de la Yumiko no em parla, es veu que sent una mena de aversió cap els nois encara que no sé ben bé per què. Normalment parlo amb la mare de la Yumiko, ja que ella esta sempre treballant, així com el seu marit i les filles, o bé llegeixen manga, o bé miren la televisió. Sovint tot parlant amb Yumiko m’explica elements quotidians de la vida dels japonesos. Ahir va confirmar una altra de les meves sospites, l’alt cost de vida al Japó. Si bé, allí, coses que resulten molt cares aquí com càmeres o ordinadors són relativament barates, el preu dels productes bàsics d’alimentació o les factures de gas, electricitat i aigua són excessivament alts, per no citar el preu de la vivenda així com dels serveis de transport , sanitat, “aparcament” pàrking, etc..., la síndrome del sacrifici del consumidor. En contraposició, els salaris són el més alts, el sou mig es de 2000 € mentre que a Espanya és de mil.
Els darrers dies he visitat Asakusa (el barri vell de Tòquio, un dels pocs supervivents dels bombardejos de la IIGM), la ciutat electrònica d’Akihabara (On es troben els comerços relacionats amb l’electrònica més grans del món) i Shinjuku, el districte financer de Tòquio (Estació de la qual és repleta de home-less, molts d’ells afectats per la crisi econòmica dels noranta, el Japó d’ençà la postguerra no havia conegut el segon món fins l’esclat de la bombolla financera). En tots els casos, experiències fascinants. Però aqui, al Japó, res et deixa indiferent. Fins i tot el mer fet d’anar al centre a fer la compra, entrar a la secció de peixateria i sentir cridar els venedors, possiblement anunciant ofertes i preus, trobar-te a l’ascensor una noia vestida amb kimono d’estiu...També el simple fet de passejar pel carrer i trobar-te cotxes patrulla anunciant advents, una noia amb indumentària estrafolària (crec que anava disfressada de serventa europea del s XIX) repartint pamflets publicitaris, personal de campanya electoral vestits de forma estranya i amb grans pancartes llampants anunciant als candidats, (en totes les botigues també hi pengen banderoles cridaneres annunciant productes, etc...), els taxis i les bústies vermelles, símbols de prohibit fumar en les aceres, cabines de prestems bancaris, pàrking per a bicicletes etc... Altres aspectes em criden l’atenció com ara el fet que al carrer no s’hi trobin papereres i tot i així estigui tan immaculat (Mai he vist uns carrers tan nets com els de Tòquio) ni bancs per asseure’s.
Una anècdota que demostra la poca habilitat dels japonesos amb les llengües estrangeres fou que un policia em demana el passaport en japonès. El no saber japonès en aquest país et pot ocasionar molts problemes no tan sols en les botigues sinó també per agafar el transport públic ja que la majoria de mapes són en japonès. Ara bé, una de les experiències que més m’agrada’t ha estat utilitzar el transport públic japonès. Allí és realment on és pot obtenir una visió general de la manera de viure de tota una societat. La vida més que accelerada dels japonesos es denota només entrar a l’estació, on en les escales mecàniques es formen dues cues, una per la gent atrafegada i una altre per a la gent que roman quieta esperant que la pròpia escala els pugi. Trens plens d’ejectius mudats, dones que acaben de fer la compra, nois amb uniforme escolar (tret que havia citat anteriorment, uniformes escolars obligatoris la uniformatització de les escoles primàries i secundaries per a la eliminació del individualisme), joves, grans... Trajectes increïblement silenciosos en trens que van de gom a gom, gairebé tothom, independentment de l’edat s’entretén amb el telèfon mòbil. Al Japó, parlar pel mòbil en el metro es considera groller però tot i així tothom l’enfunda. Sovint tot encuriosit he mirat el que feien, molt d’ells miraven la tele a través del mòbil (ens porten anys llum de tecnologia), o envien missatges. Sinó fan això dormen, molts d’ells esgotats després de llarguíssimes i dures jornades laborals, a més cal afegir que molts d’ells no viuen el centre, sinó en ciutats perifèriques fent que els trajectes a la llarga esdevinguin feixucs. En els trens japonesos estan embolcallats de pamflets publicitaris que no deixen cap mena de dubte en l’afirmació del Japó com a societat de consum. Els sostres dels vagons estan plens d’una mena de nanses que serveixen per mantenir l’equilibri en el cas d’anar dret, el seu gran nombre em fa pensar en la quantitat de persones que pot acollir. La Yumiko m’aconsellà no pujar als trens en hores punta, començo entendre el perquè. Un trajecte en hora punta pot arribar a ser infernal. Un altra dels trets característic del servei metropolità japonès es que és el més puntual del món, a l’any registren una taxa de retard de segons... Recordo què ahir em vaig perdre de camí a Akihabara, i una dona em va ajudar de bon grat, amb una classe d’amabilitat que trobo a faltar en el meu propi país.