Memorias de mi viaje a Japón (旅行記) / 1a parte :

Capítol 1: Arribant a Japó, l’aeroport de Narita, a les portes d’un altre món:

Dimecres 18 de Juliol del 2007/ 0:11 h - 9:07 h ?: Dins l’avió

“Mamonaku Narita kuuko ni touchaku itashimasu, zaseki wo moto ni omodoshi kudasai, shitoberuto wo shimete kudasai… ” . Aquest missatge m’allibera de la somnolència acumulada després de 10 h de vol seguides, torno a ser conscient de la meva situació.
Sóc a 10.000 m d’alçada aproximadament, volant a uns 900 km/h, només 30 mín em separant del meu destí final, Tòquio, la capital japonesa. Miro el rellotge, marca les 0:11, feia gairebé 11 hores que havia agafat el segon vol a l’aeroport internacional de parís (Charles de Gaulle) a les 13:00 del migdia. Malgrat tot, la pantalla que tinc davant meu em marca les 9:07 del matí, hora local japonesa, he travessat set franges horàries, fins ara, mai havia estat tan lluny de la meva llar...
Ara mateix m’envaeixen molts sentiments, després de tants anys familiaritzant-me amb la llengua i cultura japonesa arribo per primer cop en la meva existència a aquest país, Japó. Em pregunto si estarà a l’alçada de les meves expectatives, si tota l’ informació que he reunit en les fases prèvies d’aquest treball serà acord amb el que veure. Curiosament, el fet d’estar viatjant sol així com encomanar-me a una persona que gairebé no conec no em causa gens de neguit. Es com si el simple fet de trepitjar la terra amb la que havia estat somiant durant tant de temps m’eximís de tota responsabilitat dels meus actes. Sento com les orelles comences a entaponar-se símptoma que comencem el descens, miro per la finestra però no aconsegueixo veure res tret de núvols baixos, cosa que m’estranya acostumat com estic als inacabables estius anticiclònics d’Espanya. Seguint les instruccions de megafonia em poso el cinturo de seguretat, la dona gran que s’asseu al meu costat (nom del qual no recordo) em repeteix l’ instrucció, pensant-se que no l’hauria entès contradient-se ella mateixa per que ho fa pràcticament amb les mateixes paraules. Missatges megafonics en l’ idioma nipó, hostesses japoneses com no per a un passatge en la seva majoria japonès.
Afortunadament puc presumir de tenir un nivell mínim de japonès per a poder entendre ordres tan bàsiques com aquestes.
Es fa el silenci absolut, aquell incòmode silenci que es dona sempre des que el pilot comença l’aterratge fins que un lleu sotrac producte del primer contacte del peu d’aterratge amb l’asfalt de la pista ens fa adonar-nos que em arribat a destí.
Per primer cop veig el Japó amb els meus propis ulls ja que els núvols que cobrien la totaliat del cel m’havien impedit fer-ho des del cel. L’estampa del aeroport de Narita (Aeroport internacional de Tòquio) sumit en la foscor d’un dia gris és la primera imatge que percebo a través de la finestreta del Airbus. Per darrer cop un missatge de megafonia em retorna a la realitat “watakushi domo minnasama no goryokou ga kaiteki de arimasu, koto wo oinori itashimasu”. És difícil descriure tot el que em passa pel cap en el moment previ al desembarc..., m’acomiadaré de la dona amb qui he compartit un agradable conversa durant aquest llarg trajecte i que m’ha donat certa confiança a l’hora de parlar japonès ja que aquesta serà una eina imprescindible per a sobreviure, Japó no és Europa ni EUA, l’anglès deixarà de ser-me útil en aquesta ocasió, és possible que el necessiti el japonès només per creuar l’aduna. Em disposo a sortir del avió i a comprobar si la imatge que havia concevut fins ara del Japó s’adequa a la realitat.

Dimecres 18 de Juliol del 2007 / 11: 00 h : En un autobus-limusina

Ara mateix sóc dins d’un autobús limusina (no ens deixem enganyar pel nom, es només un micro-bus que realitza trajectes curts de l’aeroport fins a certes àrees del centre de la ciutat) dirigint-me a ca la Yumiko. Per si no ho havia citat abans, na Yumiko és la persona que m’esperava a l’aeroport. Ella m’havia ofert amablement la possibilitat d’allotjar-me a casa seva durant la meva estada de poc més d’una setmana. Havia tingut el plaer i la sort de conèixer-la personalment un any enrere, en un creuer pel mar Egeu, d’ençà llavors ens havíem estat intercanviant correspondència electrònica. Malgrat tot he de dir que en sabia poca cosa d’ella tret que estava casada tenia dues filles i treballava en temes de ventes via internet. Una de les primeres sorpreses que em trobo, es que el Japó, condueixen per l’esquerre com al UK, se’m farà difícil acostumar-me per que es la primera vegada que ho veig.
L’arribada a l’aeroport no em va suposar cap mena de problema pel que fa els tràmit duaners. En sortir del avió, un petit retol a la porta de desembarc anunciava “Okaerinasai / Benvinguts a casa” pels japonesos i “Nihon ni yokoso/pels estrangers”. A pocs metres una colla de passatgers japonesos feien cua i en racó un grup d’estrangers formaven una altre. Em vaig unir a ells, vaig entregar els formularis que ens havien fet emplenar anteriorment i després de mostrar-li el passaport i contestar unes d’altres (preguntes tòpiques com ara si volia atemptar contra l’estat, etc....) que sense saber japonès podrien haver-me posat en compromís, vaig recollir l’equipatge i vaig sortir cap a la termial.
Haviem quedat a la sortida de la terminal 2 però no hi havia ningú esperant-me hi. Com que tenia el seu número de mòbil no m’amoïnava, això si, requeria un mòbil per que no tenia monedes per usar un de cabina. Així doncs vaig posar a proba la providencial amabilitat japonesa amb el primer que se’m creua el davant. De seguida em va deixar fer ús del seu telèfon, Yumiko venia amb retard, en part havia estat culpa meva perquè vaig errar el numero de terminal on m’havia d’esperar. Poc després apareixia tot pantejant i em guiava cap el bus que ja era a punt de sortir.
Ara mateix dormia, si havia entès bé el que m’acabava de dir, es veu que feia 3 nits que no descansava perquè estava molt ocupada, deixava de ser un topic doncs el fet que els japonesos eren treballadors de mena?(Una observació interessant es el fet que una dona casada treballi, si bé ens pot semblar corrent en qualsevol altra lloc heu de saber que es poc usual al Japó, un símptoma més dels canvis socials profunds que esta patint actualment la situació de la dona i del país en general com ja havia comentat anteriorment). La resta de passatgers feien el mateix, tal i com havia llegit, els japonesos sempre aprofiten qualsevol trajecte per curt que sigui per fer una cabussada. He de reconèixer que jo també estic cansat pel llarg viatge i em limito a observar absort el paisatge mentre escric això, un paisatge urbà, ple de polígons industrials que junt amb l’espessa boira d’aquest dia formen un ambient sòrdid. Na Yumiko m’havia comentat que hi havia uns 70 mín (sempre i quan no hi haguessin embussos, tan freqüentes a una ciutat com Tòquio) des de l’aeroport fins la parada de Kichijoji prop de Nishiogikubo, on residia. De fet encara no sóc a Tòquio pròpiament dit, sóc a Chiba, una de les prefectures que envolten Tòquio, on es troba l’aeroport de Narita. Deia que amb l’autobús-limusina, tot i ser més car, era més ràpid i no es requerien transbords per arribar a destí. El moment en que entrem a Tòquio s’evidencià a mesura que els edificis alts i autopistes flotants creixen en nombre fins a trobar-nos envoltats de gratacels en una de les ciutats més cosmopolites i futuristes del món. Veig cartells i neons cridaners escrit en Kanji, la majoria d’ells incomprensibles per mi i per a qualsevol occidental que no hagi estudiant japonès durant més de 4 anys, molts d’ells publicitat marques conegudes arreu del món. Fa una estona m’ha semblat veure una factoria del Carrefour per exemple... No són panorames desconeguts per mi, tinc la sensació d’haver-hi estat algun cop, encara que només fos en somnis . És curiós, el fet de no poder llegir gairebé cap dels senyals de tràfic o els rètols del carrer deixa una sensació estranya en el meu ser, és com retornar a d’infància en el moment en que encara no saps seguir la lectura però essent conscient del que això suposa, et veus indefens envoltat d’elements que s’escapen a la teva comprensió... Sí, en aquell moment, en aquell lloc i amb 17 anys era quasi analfabet.
El conductor anuncia l’arribada, aviat podré experimentar en primera persona el dia a dia d’una família corrent japonesa....

Dimecres 18 de Juliol del 2007 / 19:00: Casa de la família Ichimura

Són les 7 de la tarda, el cel ja es totalment fosc, no degut els núvols que l’han cobert durant tot el dia precisament... Simplement, el Japó, es fa de nit més aviat del que estic acostumat, i més venint d’Espanya i el seu horari d’estiu. El Japó no hi ha canvi horari, sempre es fa fosc aquesta hora... Tot plegat em desconcerta una mica tenint en compte que he sopat fa poc menys d’una hora, tan l’horari d’àpats com el dia en si se’m fan estranys, es possible que es tracti del Jet lug...
Ara mateix escric des de ca la Yumiko, d’on farà unes 7 hores que he arribat. Ara mateix sóc en l’habitació que m’ha cedit amablement, una habitació petita, endreçada on guarda molts dels documents que utilitza diàriament per a treballar. En contra del que cabria esperar, no dormiré en un “futon” sinó en un llit convencional. De fet, la primera impressió que vaig percebre d’aquesta casa s’allunyava força de la que m’esperava moments abans d’entrar-hi aquest matí. La idea que es començava a gesta pocs moments després de deixar de redactar l’apartat anterior, quan l’autobús ens deixava a prop de l’estació de kichijoji. La parada estava situada en un carrer cèntric, els edificis que l’envoltaven però, no eren gaire alts. Després de recollir l’equipatge na Yumiko va cridar un taxi i ens vam endinsar en un laberint de carrerons estrets. Na Yumiko anava guiant el taxista entre aquest sense fi de carrers que ens duia a través de barris de cases baixes unifamiliars fins arribar davant de la mateixa porta de sa casa. Es tractava d’un edifici de dues plantes similar a les cases unifamiliars que havia anat veien tot i que era una mica més gran. El costat de la porta observí un rètol que anunciava en japonès el propietari de la casa (Ichimura). La senyora Yumiko es va afanya a obrir. Com no, la primera imatge que esperava trobar-me apareixia davant dels meus ulls en forma de un petit rebedor ple de sabates de carrer degudament col•locades, i es que en les cases japoneses no s’utilitza mai el calçat de carrer per caminar-hi, o bé s’usa altra calçat o bé es camina descalç (mesura per evitar la degradació del terra), sobre d’una superfície de parquet. Una de les primeres coses que em sorprengué fou el fet de que s’engegués automàticament el llum del rebedor moments després d’entrar-hi (començava a comprendre llavors que em trobava en un dels països capdavanters en la domàtica i les tecnologia en general). En aquell mateix moment va aparèixer una dona gran d’aspecte saludable de la que posteriorment m’assabentaria que era la mare de la Yumiko. Llavorns, només arribar m’oferiren un apat, la cosa més normal per a mi si no fos perque eren les 11:30 del matí, i si tot plegat li sumem el “desfase” horari que portava a sobre... Un dels molts xocs culturals que m’assaltarien es mostrava davant meu en el primer àpat, un plat petit de fideus allargaçats junt amb un vol d’una salsa que desconeixia amb l’única guarnició de dos glaçons que garantien la frescor d’un dels plats més elaborats en els llargs mesos d’estiu japonesos. Com era d’ esperar els estris que em proporcionaren per menjar eren ni més ni menys que hashi o palets. Fins ara mai m’havia plantejat aprendre a fer-los anar, és més, pensava que en ser estranger, tindrien la delicadesa de proporcionar-me coberts convencionals però no sé ben bé perquè no va se així. En qüestió de minuts me’n vaig sortir, era qüestió de supervivència. Després em van guiar fins l’estança on he romàs descansant fins ara, en part, per que estava exhaust, i per altre banda per que no gosava sortir-ne’n fins fa ben poc. Farà ben poc he baixat el menjador, allí he conegut a una de les filles de na Yumiko, l’Ayaka que tot just arribava ara del col•legi, una noia de 12 anys. Tot i que la seva avia ha intentat trencar el gel he notat una indiferència extrema, com si jo no existís, serà per que es tímida... Poc després em sopat junt amb la seva germana, aquesta es mostrava si més no més simpatica tot i ser un any més jove que Ayaka. Després de sopar sentint-me fora de lloc he tornat a pujar a l’habitació... na Yumiko també porta reclosa tot el dia en una habitació petita treballant amb un ordinador, ja es fosc i encara no he vist el seu marit. Tot això en ple més de Juliol, quan Espanya ja comença a paralitzar-se en amb previsió envers l’ Agost, pel moment queda demostrat un del fonaments sobre el qual s’assenta l’essència del miracle japonès, un esperit de treball del qual manquem, i jo m’incloc, la majoria del espanyols....